Si ets dels que et preguntes perquè cal conservar l’Estació de Sant Feliu, si ets dels que penses que no val la pena conservar-la, o si a hores d’ara encara estàs indecís; a tots i totes us adreço aquest escrit perquè junts fem una reflexió sobre el que significa el patrimoni històric i el valor o no de conservar-lo.
Abans d’escriure aquestes línies he buscat al ‘google’ altres processos on la ciutadania i les administracions han mantingut diferències pel que fa a la necessitat de conservar o eliminar elements susceptibles d’entendre's com a patrimoni arquitectònic. Si feu el mateix exercici us trobareu amb una llarga llista de plataformes i mobilitzacions arreu del nostre país en defensa d’algun element a considerar patrimoni. Aquest allau de plataformes o bé significa que els ciutadans i ciutadanes no tenim criteri alhora de valorar aquells elements que volem conservar per a les generacions futures, o bé emfatitza la falta d’un criteri coherent en la conservació dels bens catalogats com a patrimoni. Si bé es cert que a vegades hi ha col·laboració entre les administracions púbiques i les associacions de ciutadans i ciutadanes en d’altres ocasions es genera conflicte fruït de sensibilitats, finalitats o interessos divergents entre la ciutadania i els responsables de representar-la.
La història recent ens suggereix que Sant Feliu no és una ciutat curosa amb el seu llegat cultural i arquitectònic. Durant els anys cinquanta i seixanta es destruïren edificis d’interès històric com la Torre Blanca i la torre modernista dels Dimonis amb els que hem perdut parts importants del patrimoni local. La més sonada l’any 1965 quan es va enderrocar la torre de la Presó o torre de la Guarda dels Senyors de Sant Feliu per construir-hi pisos. Amb la pèrdua de la torre medieval la ciutat va perdre l’edifici més emblemàtic del patrimoni arquitectònic local. Més recentment la falta d’interès dels hereus dels Marquesos de Monistrol va portar les conegudes ‘casetes de Torreblanca’ a una situació de deteriorament que va fer insostenible la seva rehabilitació fins que van ser derruïdes.
Avui estem davant d’un altre atropellament al patrimoni local. Durant anys s’ha parlat del soterrament de les vies del tren com el repte més important que tenia la nostra ciutat però ningú s’ha preocupat de la destinació de l’Estació. El govern de la ciutat perquè no els hi preocupa i la ciutadania perquè per desconeixement no hem imaginat que l’Estació no tenia cabuda en les ments dels autors del projecte.
L’arribada el ferrocarril va suposar el creixement i la transformació del poble de Sant Feliu. Nous carrers i nous veïns vinguts d’altres poblacions van transformar el teixit social principalment agrícola en una incipient indústria. La transformació de la ciutat no s’entendria sense l’edifici de l’Estació del tren que dóna sentit històric a la configuració de la ciutat. No és per casualitat que l’edifici de l’Estació figuri com a punt de partida de la ruta de Patrimoni Modernista de Sant Feliu.
El patrimoni és un llegat que ens arriba dels qui ens han precedit i que tenim la responsabilitat de preservar per a les generacions futures. L’Estació no només té un passat, sinó que també té un present. Ha estat i continua sent el principal eix de comunicació amb Barcelona i la Comarca, on diàriament milers de ciutadans i ciutadanes pugen o baixen d’un tren, que juntament amb una situació estratègica al bell mig del poble fan que l’Estació s’hagi convertit en el centre neuràlgic de la ciutat. Generacions de santfeliuencs i santfeliuenques al llarg de les seves vides han passat per l’Estació i entre les seves parets s’han viscut històries de tota mena: retrobaments, adéus, enamoraments, punt de partida o arribada de nous projectes l’Estació és sens dubte un element dinamitzador de la vida social de la ciutat, punt de referència i un espai de trobada per a grups, entitats i per tots i totes les persones que vivim a Sant Feliu i també els que no hi viuen.
L’Estació ha de continuar sent punt de referència de la ciutat com a eix dinamitzador de la vida social i símbol d’arrelament i sentiment de pertinença a la ciutat que a més dóna nom a la plaça que la presideix.
Llegir al bloc d'en Jaume Solé
Abans d’escriure aquestes línies he buscat al ‘google’ altres processos on la ciutadania i les administracions han mantingut diferències pel que fa a la necessitat de conservar o eliminar elements susceptibles d’entendre's com a patrimoni arquitectònic. Si feu el mateix exercici us trobareu amb una llarga llista de plataformes i mobilitzacions arreu del nostre país en defensa d’algun element a considerar patrimoni. Aquest allau de plataformes o bé significa que els ciutadans i ciutadanes no tenim criteri alhora de valorar aquells elements que volem conservar per a les generacions futures, o bé emfatitza la falta d’un criteri coherent en la conservació dels bens catalogats com a patrimoni. Si bé es cert que a vegades hi ha col·laboració entre les administracions púbiques i les associacions de ciutadans i ciutadanes en d’altres ocasions es genera conflicte fruït de sensibilitats, finalitats o interessos divergents entre la ciutadania i els responsables de representar-la.
La història recent ens suggereix que Sant Feliu no és una ciutat curosa amb el seu llegat cultural i arquitectònic. Durant els anys cinquanta i seixanta es destruïren edificis d’interès històric com la Torre Blanca i la torre modernista dels Dimonis amb els que hem perdut parts importants del patrimoni local. La més sonada l’any 1965 quan es va enderrocar la torre de la Presó o torre de la Guarda dels Senyors de Sant Feliu per construir-hi pisos. Amb la pèrdua de la torre medieval la ciutat va perdre l’edifici més emblemàtic del patrimoni arquitectònic local. Més recentment la falta d’interès dels hereus dels Marquesos de Monistrol va portar les conegudes ‘casetes de Torreblanca’ a una situació de deteriorament que va fer insostenible la seva rehabilitació fins que van ser derruïdes.
Avui estem davant d’un altre atropellament al patrimoni local. Durant anys s’ha parlat del soterrament de les vies del tren com el repte més important que tenia la nostra ciutat però ningú s’ha preocupat de la destinació de l’Estació. El govern de la ciutat perquè no els hi preocupa i la ciutadania perquè per desconeixement no hem imaginat que l’Estació no tenia cabuda en les ments dels autors del projecte.
L’arribada el ferrocarril va suposar el creixement i la transformació del poble de Sant Feliu. Nous carrers i nous veïns vinguts d’altres poblacions van transformar el teixit social principalment agrícola en una incipient indústria. La transformació de la ciutat no s’entendria sense l’edifici de l’Estació del tren que dóna sentit històric a la configuració de la ciutat. No és per casualitat que l’edifici de l’Estació figuri com a punt de partida de la ruta de Patrimoni Modernista de Sant Feliu.
El patrimoni és un llegat que ens arriba dels qui ens han precedit i que tenim la responsabilitat de preservar per a les generacions futures. L’Estació no només té un passat, sinó que també té un present. Ha estat i continua sent el principal eix de comunicació amb Barcelona i la Comarca, on diàriament milers de ciutadans i ciutadanes pugen o baixen d’un tren, que juntament amb una situació estratègica al bell mig del poble fan que l’Estació s’hagi convertit en el centre neuràlgic de la ciutat. Generacions de santfeliuencs i santfeliuenques al llarg de les seves vides han passat per l’Estació i entre les seves parets s’han viscut històries de tota mena: retrobaments, adéus, enamoraments, punt de partida o arribada de nous projectes l’Estació és sens dubte un element dinamitzador de la vida social de la ciutat, punt de referència i un espai de trobada per a grups, entitats i per tots i totes les persones que vivim a Sant Feliu i també els que no hi viuen.
L’Estació ha de continuar sent punt de referència de la ciutat com a eix dinamitzador de la vida social i símbol d’arrelament i sentiment de pertinença a la ciutat que a més dóna nom a la plaça que la presideix.
Llegir al bloc d'en Jaume Solé
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada